Micah P. Hinson Com oblidar a qui va debutar en el 2004 amb And the Gospel of Progressy derribant les muralles de fortaleses de la música com Mojo, Rockpile, Time Out, New Musical Expresso Rough Trade.

Per a tothom va ser un dels discs de l’any, i no va fer falta que la història hagués començat a la Jericó bíblica ni a Memfis, la capital imperial de l’Antic Egipte: va començar a Memphis, l’estat nordamericà de Tennessee, on Hinson va nèixer en 1981, i va seguir a Abilene, Texas, on va crèixer. Sota aquells cels groguents, aquest texà d’adopció es va omplir les mans de terra i pols, de cactus i serps, de soletat i vagabunderia. Tot això, a mans plenes, és el que se li va ficar a la gola. Per què això és el que s’escolta en la veu àrida de Micah P. Hinson: un desert ple de sentiments. No va ser fàcil la seva infància i sobretot la seva adolescència. Els dimonis el van assaltar i temptar, amb tots va jugar al pòquer, i no va guanyar cap mà. Aquell jove estava destinat a caminar descalç els milers de quilòmetres de la vida portant reixes estampillades en les plantes dels seus peus. Sentenciat a no deixar petjada sense recurs possible. Fins que un dia es va ficar les mans a les butxaques pensant que només trobaria escorpins, però allò que va trobar va ser música. Ni ell mateix sospitava que aquelles melodies que anava imaginant des de que tenia divuit anys li servirien per alguna cosa. S’havia anat guardant totes les pluges i les insolacions, tots els freds, les fams i tots els tipus imaginables de set, els hi va posar un traje de cançons i ho va ficar tot en aquell primer disc. Ho va contar i ho va cantar tot. Cada un dels seus drames va tenir el seu poema, i amb tot allò aquest jove amb venes i veu de senyor major va conquerir a majors i joves. Amb les seves noves botes de gegant va travessar, i segueix travessant, milions de llegües.