Joan Miquel Oliver, 15 anys de «Surfistes en càmera lenta» 

Ara fa quinze anys Joan Miquel Oliver publicava el seu primer disc en solitari, Surfistes en càmera lenta. El que ha passat després –els anys i els discos–, certifica Surfistes en càmera lenta com l’inici d’una carrera personal sòlida, compaginada amb la militància a Antònia Font fins a la dissolució del grup, i que fins al 2020 suma cinc àlbums més, per no parlar de les seves aventures literàries en els àmbits de la narrativa o el teatre.

Si les cançons d’Oliver per Antònia Font ja havien marcat un remarcable punt d’inflexió en la crònica de la música en català dels inicis de segle, ara l’autor sentia la necessitat d’afirmar-se en primeríssima persona amb una col·lecció d’onze cançons on els píxels congelats que suggereix el títol del disc s’alternen amb imatges pertorbadores (La mujer que mordió un piano) i la melancolia més elegant (Pallasso).

Un cançoner que ens oferia i ens ofereix vistes privilegiades del retrovisor del gran Emerson Fittipaldi, tot saltant des de la foguera marciana instrumental de Soy un lo-fi a un Pícnic tan efímer com feliç. Tot plegat, impulsat pel Rellotge que obre el disc, que tal vegada també ens serveix per entendre les raons de l’artista alhora d’endegar aquest nou camí: “rellotge calculadora ja sumes 30 anys /… / Rellotge tens sa vida per davant / rellotge no te pots aturar”.

Sons de Nit i Es Claustre presenten aquest especial concert.

Una col·laboració d’aquesta Gira de 15 any de «Surfistes en càmera lenta» amb el cicle Sons de Nit amb un artista que s’ha enfilat a l’escenari maonés tant en solitari com amb Antònia Font en diverses ocasions.

Es Claustre alhora també extén aquest concert al Teatre des Born de Ciutadella. Un inici d’un mapa de vincles entre Es Claustre i destacats segells amb els que ens unim en forces, amb continguts i un fort esperit, i que s’extendrà no només a l’escenari de Maó. Molt prest n’avançarem més detalls.